Vicenç Capdevila. Ressenya biogràfica de Jesús Vila

Text escrit i llegit pel periodista, historiador i secretari de FIC-LH, Jesús Vila, sobre el primer convidat dels Sopars Crítics, l’exalcalde de L’Hospitalet Vicenç Capdevila. 

vicenç_capdevila_lh_op

Vicenç Capdevila Cardona, el nostre convidat, a qui cal agrair-li la seva disposició per haver acceptat la invitació per estar avui amb nosaltres, va néixer a l’Hospitalet, al carrer Provença del barri Centre, un 28 d’octubre de 1936, als tres mesos i escaig d’haver esclatat la guerra civil. Va ser el fill mitjà d’una família de petits comerciants, amb origen a Sant Feliu de Codines per part del pare. Va estudiar cinc cursos a l’Acadèmia Comercial del seu barri amb el vinarossenc senyor Foguet que feia de director, fins que als 9 anys el van enviar a fer el batxillerat com intern als salesians d’Horta. Allà s’hi va passar 8 anys, l’ingrés i els set cursos de batxillerat, per traslladar-se tot seguit a Deusto on va estudiar la carrera de Dret, aconsellat per un veí del mateix carrer que va arribar a ministre durant el franquisme: Cruz Martínez Esteruelas. Ell va estudiar Dret, sembla ser, perquè havia somniat convertir-se en una cosa més aviat exòtica per un nano de 19 anys, sobretot perquè havia mantingut la mateixa idea des que en tenia 12: volia ser diplomàtic de carrera, cosa que ja apuntava en la direcció que va ocupar una bona part de la seva vida pública: l’activitat política. La Universitat privada de Deusto, dirigida pels jesuïtes i on també havien estudiat dos amics hospitalencs ben propers dels anys de joventut, el mateix Cruz Martínez i el Jaume Layola, era d’aquelles que imprimien caràcter, com és ben sabut. De fort prestigi, de missa diària i d’una disciplina intel·lectual consistent, cinc anys més tard, Capdevila acaba la llicenciatura i obté el títol homologat a la Universitat de Valladolid, després d’un examen oral prou exigent. Podia haver-se convertit en advocat de l’Estat si s’hagués rendit al ritme opositor que li recomanaven, però va decidir que ja en tenia prou de teoria i es va inclinar per la docència com a ajudant del Dr Entrena a la Universitat de Barcelona. Tenia, aleshores, 26 anys i, si alguna cosa li interessava del que havia estudiat,  això era el Dret Administratiu, allò que relaciona, també, l’Administració Publica amb la ciutadania en general.

Corrien els primers anys 60. A partir del 59 s’acaba al país la fase més agònica de l’autarquia i s’inicia allò que s’ha conegut com a segon franquisme, la fase de desenvolupament econòmic que s’inicia amb el Pla d’Estabilització de 1959, de la ma dels anomenats ministres tecnòcrates de l’Opus Dei (López Rodó de manera destacada). Això fa entrar el país en una nova fase de creixement econòmic i paral·lelament d’una racionalització de la política repressiva que inclou un aparent aperturisme de la ma de Fraga Iribarne i la seva llei de premsa de 1966, que alleujava una mica la fins aleshores insuportable censura prèvia. La fase de creixement econòmic, facilita el desenvolupament industrial i els eixos fabrils de l’entorn barceloní actuen com un xuclador de mà d’obra fins el punt que L’Hospitalet, com exemple, dobla la seva població passant dels 122.000 habitants de 1960 als 242.000 de 1970.

La nova etapa de desenvolupament econòmic exigeix fer front a la complexitat administrativa d’unes ciutats suburbials gens preparades per l’allau que reben i fruit de les noves dinàmiques es produeixen relleus importants a les alcaldies dels principals municipis catalans. Com a exemple, Porcioles ocupa l’alcaldia de Barcelona l’any 1957 i Matias de España la de l’Hospitalet, el 1962. Aquests alcaldes, mantenen el mateix esperit de fidelitat sense fissures al govern de Franco però s’adonen de la necessitat, cada vegada més evident, de modernitzar la gestió administrativa per fer front a la complexitat de les noves realitats. La idea d’aquests governants és incorporar a la gestió pública gent jove, preparada, amb entusiasme per l’activitat política, persones escassament conflictives i amb l’ambició necessària per prendre’s la tasca municipal com una bona tribuna per fer realitat unes idees de modernització liberal. Una modernització moderada, que cerqui la millora de les condicions de vida, de treball, culturals, etc. però sense posar en qüestió ni la representativitat política, ni l’esquema de llibertats homologables de les democràcies occidentals, etc. Aquí n’hi havia de sobres amb la democràcia orgànica…

Cal explicar el context per entendre com s’apropen a la gestió política persones com la que avui ens ocupa, que va ser regidor municipal en el temps de Matías de España, entre el 1964 i el 1971, i posteriorment alcalde de la ciutat entre 1973 i 1977.

Vicenç Capdevila era aleshores un jove de 27 anys, format, brillant, atret per l’activitat política, ambiciós pel que fa a la necessitat de fer realitat actuacions amb les que creu, tocat per un cert criteri de modernització de les idees socials però alhora, per extracció social i per formació, fill d’una classe mitjana acomodatícia que confia en la necessària evolució de les circumstàncies reals del país per la pròpia dinàmica dels avenços de la societat europea i mundial. Capdevila és dels anys 30. Si hagués nascut als anys 40, 50 o 60, el seu temps polític s’hauria endarrerit 10, 20 o 30 anys i enlloc de ser regidor de Matías de España, estic convençut que podria haver estat regidor de qualsevol alcalde posterior i convertir-se ell mateix en alcalde en les llistes electorals de qualsevol dels partits d’ordre (deixem de banda els comunistes, que provenen d’una cultura més estigmatitzada) que han monopolitzat durant aquests anys de democràcia, la vida municipal de la nostra ciutat. Capdevila va optar, en l’albor de la democràcia, per inscriure’s en les llistes de la Unión de Centro Democrático d’Adolfo Suárez i allà va fer carrera política més enllà de l’alcaldia: diputat a les Constituents, director general d’administració local, diputat i portaveu al Parlament de Catalunya…

Volia situar en el context històric l’alcalde Capdevila però també en el context ideològic perquè, encara que cada cop menys, hi ha en la memòria popular un cert estigma sobre els orígens polítics d’aquells que van fer activitat pública durant la dictadura. I volia situar-lo en el context ideològic perquè joves formats, brillants, amb entusiasme per l’activitat política, escassament conflictius i fills de les classes mitjanes acomodatícies n’hem pogut trobar, i en seguirem trobant a dotzenes, en el catalanisme convergent, avui amb les etiquetes que volguem, i en la socialdemocràcia més propera de casa nostra.

Estic convençut que a Vicenç Capdevila —que ja conec una mica més que quan ell era alcalde i jo corresponsal de premsa—, el que he explicat fins ara li sembla purament conjuntural. Poc important. Després ens parlarà, però si m’aturés aquí, segur que explicaria que hem vingut a parlar aquí no de qui és, sinó de què va fer. I té raó, però em semblava que no es fàcil destriar el què va fer, de qui és com a polític, perquè el que va fer, només amb sis anys com a regidor de Cultura i amb quatre anys com alcalde, té una dimensió històrica i cívica, per la ciutat que el va viure néixer i que va contribuir a forjar, d’una considerable dimensió.

Fa dos anys vaig publicar una crònica política en forma de llibre que s’esplaia abundosament sobre la seva activitat política com regidor de cultura i alcalde. La tesi central del llibre vull repetir-la ara.

Capdevila va exercir una activitat de trànsit. Exactament en el període final de la dictadura. El que ell va fer a la ciutat —el que va fomentar i el que va evitar— podria haver estat l’inici d’un fil conductor pels nous equips municipals de la democràcia, amb les adaptacions necessàries als nous temps, com semblaria lògic. I era un fil conductor que, amb la perspectiva que dona el temps, resultava encoratjador.

Com qualsevol alcalde va marcar moltes dinàmiques i va treballar en molts àmbits, però hi ha senyaladament dos, on la seva acció va ser molt destacable: la cultura (i per extensió l’esport) i l’urbanisme.  En la primera d’aquestes àrees va innovar, va saber integrar el dinamisme cultural dels joves del moment en l’acció cultural del municipi, va estendre el consum cultural descentralitzadament als barris de la ciutat, va fomentar infraestructures culturals, educatives i esportives, va crear un patronat i una escola d’estudis artístics quan tot plegat era insòlit, etc, etc. En la segona àrea va aturar considerablement el volum d’habitatges de la ciutat amb la consideració que la vida ciutadana de qualitat no consisteix només a tenir una residència digna, sinó tots els serveis imprescindibles per el desenvolupament personal i col·lectiu. Entre ells l’espai vital, les zones sense edificar…

El que ell va iniciar no va tenir continuïtat. En el primer cas —el cultural i esportiu— només una continuïtat temporal però no aprofundida del tot i, contra el que hagués estat aconsellable, poc debatuda i, per tant, gens renovadora. En el segon cas —l’urbanístic— directament vulnerada en sentit contrari al que ell havia impulsat. La ciutat ha millorat el seu aspecte en els últims 40 anys però s’ha convertit en la ciutat més saturada d’Europa i ha col·lapsat l’espai públic disponible. Tindrem ocasió sobrada de parlar-ne.

Espero que aquestes paraules hagin servit per esperonar l’interès per conèixer més coses del seu període, del seu mandat, d’allò que va poder fer i d’allò que es va quedar en els desitjos. El nostre compromís és preguntar i el seu compromís és respondre. Es tracta de saber més del passat, per estar en disposició d’exigir més compromisos de cara al futur.

Abundant amb el que deia la nostra presidenta, els sopars crítics no estan pensats per agrair als presidents de consistori la seva activitat, si no per conèixer de primera mà què volien fer de la ciutat i fins a quin punt ho va aconseguir. Quines van ser les dificultats i on van trobar complicitats. Els demanem, a través d’aquestes trobades, que facin un balanç conscient de la seva gestió i que el contrastin amb el nostre, a través de les nostres preguntes.

Per això, l’important dels sopars crítics és el que es pregunta i què es respon i molt menys important qui pregunta que qui respon. (La Junta de la nostra entitat ha elegit de manera rotatòria per a aquestes trobades un introductor-moderador per cada alcalde que farà, com ha estat el cas, una lectura contextualitzada de la importància de l’alcalde respectiu i de la seva repercussió sobre la ciutat. Després de la salutació del nostre convidat de la nit, soparem, i a les postres, iniciarem la roda de preguntes i respostes sense més preàmbuls) Recordem que, acabat el sopar, iniciaran les preguntes els membres de la Junta del FIC per donar temps a qualsevol que pensi la seva pregunta i la pugui llançar al convidat. Qualsevol pot demanar la paraula al moderador i preguntar directament, però també pot fer-nos arribar a la taula la pregunta sense necessitat de descobrir la seva autoria. Simplement ha d’escriure-la en el paper que tenen sobre la taula i traslladar-lo al moderador perquè pugui llegir-la. Quan s’acabin les preguntes o quan arribem a la mitja nit, donarem per acabada la vetllada. I ara, sopem…

Moltes gràcies.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s